El Joc

Dentro de poco lo traduzco al castellano que estoy liado con otras cosas!

Els pocs que n’han parlat diuen que va començar, fa molt temps, com un joc. Com passa amb tots els jocs d’infants, el seu fonament era fer veure: una representacio sense guio, on tan sols hi ha un repertiment de paper i cadascu actua en consecuencia. Els nens juguen a ser exploradors, indis i astronautas, i el joc consisteix en aquest fingiment. Fins i tot juguen a jugar a futbol, representar els futbolistas adults que juguen. Al voltant de l’any 1390, a la Facultat de Teologia d’una ciutat remota, de places porxades i carrers empadrats, uns estudiants van decidir fer veure que eren fills d’una antita estirp, secreta i nocturna. Van inventar, per poder-ho fer, una genealogía i un llenguatge, les contresenyes que els indentificaven com a jugadors, els matisos i les diferencies. Ens vam anomenar Vampirs. Van inventar tambe, com a tots els jocs, unes regles, unes necessitats i uns objectius. Els jocs dels grans exigiesen que, per guanyar o perdre, hi hagi la possibilitat de la derrota o la victoria tangible, quantificable.

Va passar temps i el joc ca esdevenir extens i complex. Els estudiants que l’havien creat en part se’n van oblidar i molts van morir en en guerres estranyes i visionaries a les montantes de Bohemia. Pero el joc ja havia arrelat, i no va morir. Les regles van anar esdevenint lleis i les contresenyes, liturgia. ELs jugadors que compartien el secret del joc es van anar descobrint, amb sorpresa, germans d’una cofraria oculta i eficient. L’existencia de llanos invisibles per a la resta, que esdave una font de l’ajuda reciproca, es el fonament ultim de totes les societats secretes, des de les delictives a les filantropiques, de de les sectes mistiques fins a la mafia siciliana. Els jugadors, els Vampirs, units pel seu propi joc, depositares d’un sevret irrellevant inventat per ells mateixos, endreçats per unes geneologie ficticies i per uns objectius convencionals, van esdevenir els membres d’una poderosa societat secreta escampada arreu del mon, molt mes enlla de les humides parets de pedra vora el riu de la ciutat on van començar. El pas seguent va ser oblidar que era un joc.

Potser ha arribat el moment, abans d’avançar, d’explicar-ne les regle i els objectius, fins alla on es poden endevinar, fent marxa enrera el cabdell de la historia que tot ho confon. En el joc original, tots els jugador formaven part d’una mateixa germendat de Vampirs, pero es dividien en geneologies contraposades que competien per creixer i per imposar-se. Cada jugador era, per sorteig, d’una de les familias. Aviat van prescindir del sorteig i cada jugador adoptava una identitat vampirica per sempre. Era el primer pas perque aquest personatge unic es confongues amb ell mateix.

Tots els personatges, totes les familias i tots els jugadors compartien una caracteristica obligada: la discrecio. Ningu en el mon podia saber que i  participaven en el joc, sino els altres jugadors. Pero aquests ho havien de poder endivinar immediatament, a partir de signes convencionals visibles i inequivocs, que al mateix temps calia que fossin opacs per la resta del mon, marits, mulles, pares i germans inclosos. Cada jugador participava tot sol, pero podia fer aliances de conveniencia amb els seus companys de familia i estava l’obligada enemistat amb determinades familias contraries.

L’amistat era optativa, circunstancial i interessada. L’odi, obligatori i genetic.

Els jugadors s’anomenaven Vampirs entre ells i havien teixit una llegenda absurda per tal de protegir la partida de la curiositat dels inevitables tafaners: una llegenda d’immortalitats i collarets d’alls, de miralls i de Castells balcanics, deconeguts per a tots ells, pero habitats d’aquell Orient mes proxim i misterios. Tot ben absurd. Els signes veritables que els identificaven eren uns altres, pero malauradament no els coneixem. En qualsevol cas, la partida exigia seduirm atraure i d’alguna manera marcar unes fitxes humanes determinades d’avançada. En bon principi, es posible que aquestes fitxes fossin gairebe en exclusiva noies i no e descarta que el joc inicial dos una simple versio de les apostes erotiques dels estudiants. L’objectiu era posseir. Com en els escacs o le dames, calia capturar el major i millor nombre de fitxes, pero no pas a l’adversari, sino en aquest immen magatzem que anomenem humanitat.

La partida no tenia limits de temps. De fet e posible que fos una unica partida eterna, en la qual nomes hi havia resultats parcials. El problema va ser sempre com certificar que le peces humanes havien estat realment capturades.

Calia alguna mena de Pandora, una carta, una peça determinada de roba. Algu va dir que s’hi valia una gota de sang.

No sabem ben be, mes enlla de les especulacions, quines eren totes les regles del joc primigeni ni tan sols quanta estudiants de teologia van començar a jugar-hi. Sabem nomes que el joc es va anar estanent, per l’Europa central, amb una certa lentitud i que molt sovint, els jugadors, per tal d’obtenir la penyora de la persona seguida, de fet la incorporaven al joc, esdevenint cadascuna un nou jugador, es a dir, un nou Vampir. Aixo ho feia tot massa senzill. Es van restringir la incorporacio als jocs: incrementar sobretot el valor de les panyores que hi calia presentar. Ben aviat, potser un centenar d’anys despres de la creacio del joc, ja no n’hi havia proa amb un mocador o una gota de sant, sino que es van exigir altres proves i altres sacrificis.

Pero, com deiem, la transformacio transcendental de la partida va ser oblidar-se que era un joc. Van oblidar que hi havia hagut uns fundadors, unes regles escrites en una ciutat concreta per un grup d’estudiants, ja tots ells desapareguts. Per a tots els nous jugadors, progressivament, el papers inventats que fonamentaven el joc van anar esdevenint certs, veritats historiques. Ja no tenien consciencia de jugar. Ja no eren com els nens, que juguen a ser Vampirs, que representen una cosa dels adults. Eren com el Quixot, que acaben creient-se  el paper que han llegit als llibres. Es van creure Vampirs. Van començar a existir els Vampirs, inventats de per joc.

Al cap dels anys, ja no quedaven jugadors que sabessin que jugaven. Les regles, sense canviar, van esdevenir historia. La taca d’oli es va anar estenent en secret i en secret homes i dones jugaven a una antita partida sense saber-ho. El secret fictici va passar de genaracio en genaracio i va deixar de ser fictici. Pastas els segles, centenars de jugadors creuen ser allo que es van inventar fa mes de sis-cents anys uns xicots que distreien els ocis de la Facultat de Teologia. Una sociatat secreta extensa, complicada, de jugadors que es reconeixen entre ells, que competeixen entre ells. Una caixa negre i tancada, oculta en els plecs de les ciutats, que s’obre cada nit per buscar entre totes les panyores noce de l’etenra partida. Allo que era una partida ha esdevingut una vida.

Pero, al mateix temps, fa un temps ença, ha aperegut un joc nou. Com fa sis-cents anys, en una ciutat del centre d’Europa, ara uns altres Jove han decidit inventarse un joc nou, fill sense saber-ho d’aquell altre, inventar unes regles, crear uns persontges, escriure-jo als llibres i a les pagines web, representar aquests peronatges, inventar la seva historia. Jugar. A traves dels telefons i de les pantallas, de les trobades i mails, juguen a fer veure que son Vampirs, pacten, s’enfronten, surten de cacera. Com els altres. A les nostres ciutats, cada nit, hi ha dos mons que juguen a ser Vampirs. Uns fa temps que van oblidar que juguen. Els altres encara ho saben.

¿Quant de temps trigaran a oblidar-ho?